La millor edat de la vida
Jo sóc dels que defensa que la millor etapa de la vida és la que està entre els 6 i 10 anys, i no només perquè és de les poques edats en les que he viscut, si no perquè crec que tinc alguns arguments sòlids que corroboren el que dic.

Comencem a comparar-la amb la adolescència.
La infantesa i l'adolescència son etapes de la vida molt similars, per això m'és difícil comparar-les- A totes dues jugues amb els amics i t'ho passes bé. La diferencia essencial; a part del fet d'estar a l'institut, que esmes difícil que l'escola; és la mentalitat. Els adolescents són més dolents que els nens; si dos nens s'enfaden, al cap de 10 minuts son amics, però en el cas dels adolescents aixo pot arribar fins al fi dels seus dies.
Això és raó més que suficient per donar-li la victoria als joves.

Continuem amb els adults.
L'únic bo que de ser adult (a part d'altres que no vull dir) és el fet de tenir diners. Però com deia l'oncle Ben: "Un gran poder comporta una gran responsabilitat". I si, estic parlant de les factures, i com no, dels fills. Sí, és veritat que és molt bonic tenir fills, però, independentment d'això és una responsabilitat.
Punt pels nens.

I la batalla final, contra els majors, la maduresa.
La maduresa té el mateix problema que els adults, les obligacions. Encara això, té una avantatge sobre la resta, pot fer bé aquesta redacció.

Però això crec que la infantesa és la millor edat de la vida, és l'època on ets més lliure, tant físicament, com mentalment.

L'intrús

Era dijous, crec, arribava de treballar. Odio treballar, l'únic bo que li trobo es que paguen, i amb els diners em puc comprar coses; vull moltes coses. Sempre que arribo hi ha el meu germà mirant la televisió, sempre mira el mateix, pel·lícules de por, però avui no hi era. Estava la televisió encesa amb una nota enganxada.

“Em vaig a casa d'en Lucas. PD: no et mengis el pastis de la cuina.” Estava escrit d'una manera rapida, casi no es podia llegir. Vaig llençar la nota al terra. A la televisió estaven eminent “Chucky”, odiava aquesta pel·lícula, a qui li pot donar por un ninot? Vaig apagar la televisió i em vaig dirigir cap a la cuina a menjar. Allà estava el pastis, tenia bona pinta, molta bona pinta, aixi que vaig ignorar el missatge del meu germà em vaig menjar un tros. No era bo, però tampoc dolent.

Quant vaig acabar de menjar vaig anar cap a l'habitació, el cap em donava voltes. Sempre pujava les escales de dos en dos, avui no, estava massa cansat. Em vaig dormir de cop.

Després de tenir uns quants mal somnis estranys em vaig despertar sobresaltat, cridant: “Oh déu meu! Ancià allunyi això de la meva cara!”. Estava banyat en suor. “Uf... nomes era un malson” vaig dir. Després de dir aixo, vaig escoltar una veu, em va dir “Hola”. Un crit agut i poc masculí va surti de la meva boca a pujant per les meves cordes bocals. Em vaig tapar de sencer amb els llençols. No s'escoltava res. Després d'un temps em vaig tranquil·litzar, potser es el meu germà vaig pensar “Dani, si ets tu, et juro que et trencaré les cames, fill de puta!” vaig dir.

El silenci continuava envaint l'habitació. Vaig fer un cop d'ull a l'habitació. Allà estava dos ulls vermells, dins de l'armari. Estava paralitzat no sabia que fer. Uns sorolls infernals van sonar per tota la habitació, junt amb els meus crits de nena petita. Em vaig tapar amb els llençols, d'alguna manera em sentia protegit allà dins. Em vaig tranquil·litzar, vaig donar un par de voltes dins dels llençols, vaig notar uns objectes al meu pantalons, el mòbil, els cigarrets i l'encenedor. Sabia que dormir amb la roba del treball algun dia serviria per algú. Vaig intentar il·luminar amb el mòbil, no tenia bateria. També podia encendra el llum, però, l'interruptor estava al costat de l'armari, i lo que sigui que estigues a l'armari em podia fer algú. Vaig tenir la genial idea de llençar el mòbil a l'interruptor per veure si podia encendre'l. No va funcionar. Em vaig aproximar a la tauleta que tenia al costat del llit, i vaig agafar-ho tot: el rellotge, el gat de la sort, un desodorant i un tros de bocata. Vaig llençar el gat i el rellotge, res, no va funcionar. No sabia d'on havia sortit aquell bocata, però tenia gana aixi que mel vaig menjar sencer. Per poc no vaig vomitar.

Nomes em quedava el desodorant. Vaig aproximar-me el mes possible a l'interruptor, mentre m'arrastrava per el llit, vaig notar els cigarrets i l'encenedor. Llavors vaig tenir una idea. Amb el desodorant i l'encenedor vaig fabricar un llançaflames casolà. Em sentia segur amb el llançaflames, ara podia acabar amb ell, sigui el que sigui. Em vaig aproximar cremant-ho tot el que estigues entre mi i l'armari. Vaig cremar tot el que hi havia dins de l'armari, fins que aquells ulls van desaparèixer.

Quan van desaparèixer, vaig obrir la llum, havia roba cremant-se i un penjador, un penjador solitari mig carbonitzar. Vaig caure d'esquenes al terra d'esgotament. “Tot aixo per un penjador?” va ser el meu últim pensament abans de caure rendit per el somni.

Epíleg:

Em vaig despertar en el seient de darrere dintre el cotxe, el meu germà estava conduint.

“On anem” vaig dir, “Estas bé?” va dir preocupat, després va afegir “Perquè collons has cremat la teva habitació?” no li vaig contestar, era massa patètic. Després de un temps li vaig dir “El pastis que has fet es una merda...”, no sabia que mes dir. “QUE? EL DE LA NOTA?” va cridar-me, “Si...”. Ell va començar a accelerar. 

Estimats reis mags.

Quan jo era petit, el 6 de gener  era una data màgica, t’aixecaves del llit i trobaves els regals que havien deixat els reis que havíem vist el dia abans a la cavalcada i ens portaven els regals que havien escrit en la carta que li vam entregar (sí, aquesta carta, més tard posaré els regals que m’agradaria), allò era magnífic. Encara recordo com si fos ahir, el dia que us vaig conèixer, aquell dia va ser magnífic. Rondaven les 3 de la matinada, jo m’havia aixecat perquè vaig escoltar un soroll ven fort al salo, i era, com era de esperar, vosaltres. Ells estaven allà, amb els regals, mirant-me, jo no sabia que fer, estava en shock, em van dir que tornes al llit i jo els hi vaig fer cas. Òbviament ells no eren els reis mags. Anys més tard els meus pares em van confessar que eren uns lladres i que no m’ho van voler dir per no destorçar la màgia. Avui en dia, almenys en els meu cercle de coneguts (i suposo que en el de altres també), ningú pensa en la màgia, i tot això esper culpa del pare Noel. Sí, l’invent creat per els nord-americans per afavorir el consumisme, sí, es veritat que vosaltres també ho sou, però no tan exageradament.

La prostitució de la imatge del pare Noel es absurdament gran, esta en tots llocs, i com una epidèmia es va expandint però tots llocs. Fa un parell de dies, vaig veure un anunci a la televisió, el pare Noel regalava ulleres, i el meu germà petit em va preguntar que feia en santa Claus a la televisió, jo no vaig saber que respondre. Al cap de dos o tres anuncis va sortir en Santa un altre cop, però aquesta vegada anunciava Coca-Cola. I perquè ho fan això? Per vendre més. Juguen amb la il·lusió dels nens. Quan jo era petit, tot era màgic i misteriós, nomes el veiem un cop a l’any, igual que a vosaltres. Avui en dia, es molt difícil intentar que els nens petits continuïn creient en vosaltres, al igual que en el barbut de vermell. Per això, aquests seran els meus desitjos: que els nens continuïn mantenint la il·lusió; que la vostra imatge no es continuï utilitzant, al menys no en excés; que tothom rebi els seus regals; que jo rebi el regal que vull; i sobre tot,  i més important, que continueu existint, i si no es en la vida real, en els nostres cors.

Att: Darío Sanchez Echenique